Juan Poyatos
Benjamín té 45 anys i és de Granada, encara que porta a Mallorca més de la meitat de la seva vida. Des de fa un any, quan es va quedar sense feina en la construcció, viu en migt d'un bosc en el terme municipal de Palma, prop de Son Dureta. S'alimenta d'espàrrecs, caragols i uns vuit o deu euros al dia que aconsegueix aparcant cotxes a la zona de Son Dureta, i amb això compra pa i sopa de sobre.


En l'hivern més fred i humit de les últimes tres dècades, Benjamín dorm cada nit completament vestit i tapat amb cinc mantes, refugiat en una mena de cabana feta amb branques i plàstics vells. Tots els dies el fred l'obliga a sortir de la seva barraca abans del clarejar. Recorre els carrers de la zona buscant entre els fems, aparcant cotxes i recollint espàrrecs. També visita cada dia altres dos col·legues que viuen en condicions semblants molt a prop de la seva barraca. Un d'ells dorm en una cova i un altre sobre un matalàs i un plàstic, amagat sota un arbre i uns matolls.


Benjamín va deixar el seu treball d'oficial de primera després de caure d'una bastida; era autònom i es va quedar sense res. Avui, encara convalescent d'aquella caiguda, ha perdut la seva modesta casa al centre de Palma, el seu treball a l'obra, la seva dona i la seva família. Ara, en plena crisi, no aconsegueix que ningú li doni una feina, menys encara en les seves condicions, amb reuma i 45 anys. No cobra l'atur, ni cap ajuda de cap mena. Assegura que la seva família ja té prou problemes i no vol que sàpiguen que la seva situació és tan desesperada, no vol preocupar-los i els menteix, els diu que tot li va bé. Creu que anar a la península no resoldria la seva situació, tot el contrari, “allí fa encara més fred”.


Parla Benjamín: “A més, aquí la gent em coneix. Els veïns m'han ajudat molt en aquest hivern tan dur. És increïble el fred i la pluja que he suportat en aquestes últimes setmanes. Em vaig equivocar quan vaig muntar la meva barraca aquí, tan a prop del torrent. A l'hospital de Son Dureta una infermera em dóna pastilles pel reuma i hi ha una altra que em compra sempre espàrrecs, i crec que ho fa per donar-me alguna cosa, no crec ni que se'ls mengi, no pot menjar cada dia espàrrecs, ni crec que els revengui. I això de la feina, de debò que ho intento des de fa mesos sense descans, però no em surt res o gairebé res. Algunes vegades algú m'ajuda i netejo un jardí o pinto una façana, i amb això sobrevisc. La meva meta en aquests moments és arribar viu a la primavera, perquè, de debò, no tinc moltes esperances d'arribar a fer els cinquanta.

Explica Benjamín: "No vull semblar racista, però em fa l'efecte que els empresaris prefereixen contractar estrangers en comptes dels d'aquí. No sé, pot ser que els paguin menys o que les seves assegurances siguin més barats, caldria mirar què és això de la discriminació positiva que afavoreix els immigrants. Una vegada va venir la Creu Roja i em van oferir un cafè i unes galetes, en fi, poca cosa. També ve a veure'm un policia local que es diu Pedro, em tracta molt bé i mai es fica amb mi. De serveis socials i tot això, res de res. També hi ha un home que una vegada al mes em deixa en la porta de la barraca dos sacs de pinso per als gossos, tinc onze, a més de dos gats."

Segueix Benjamín: "Els gossos els he anat recollint per aquí o vénen sols. Els gossos estan tan abandonats com jo, potser per això no em puc resistir a recollir-los i donar-los menjar i aigua. Bé, aigua no em falta, visc a la vora del torrent, mala cosa, l'altra nit el torrent gairebé se'm va endur. Segur que un matí apareixem els gossos i jo en mig de la badia, els gats se salvarien, són més llests. Tot s'arreglaria si aconseguís un treball i pogués pagar una habitació, llavors a poc a poc em recuperaria, encara que no se què faria amb els gossos. Per descomptat, els gossos són els únics que no m'han abandonat, per això, si un dia em recupero i surto d'això, no penso deixar-los aquí, abandonats en mig del bosc, això no és vida ni per a un gos”.